Entrevistes Agenda 2021 – Transportista

 

Entrevista a Miguel Ángel García

per Alejandro Martínez Gascón

(Juloil de 2020)

 Miguel Ángel García és transportista de Xeraco. Es dedica al transport en l’àmbit internacional i nacional en el sector alimentari. Conversem amb ell per a que ens conte la seva experiència en temps de pandèmia.

 

 

Uns dels principals temes que ens interessa és en quines condicions sanitàries heu o has treballat durant el confinament, el període que la gent no eixia.

Les primeres setmanes sense ningún mitjà de protecció, ni amb mascaretes, ni gel hidroalcohòlic… Les dues primeres setmanes ho vaig poder aconseguir a França, perquè a Espanya era impossible. Desprès d’un mes o mes i mig el ministre de transport ja ens va proporcionar 4 mascaretes FP2 per cada vehicle i cada xofer. Si una empresa tenia 4 camions i 4 xofers donaven, 4X4 = 16 mascaretes. Les demès ens les hem hagut de buscar com hem pogut nosaltres, en llista d’espera a farmàcies… ací… allà. Jo en tenia perquè també tinc el carnet de transport de mercaderies perilloses i dins del maletí tenia una mascareta que és la que vaig poder utilitzar, en un principi.

I com t’has sentit durant aquest temps?

Al principi, les primeres setmanes, era molt desolador perquè només anàvem el 20% dels vehicles per la carretera. Tots els que ens dedicàvem al sector d’alimentació i medicines. Anàvem per la carretera sols… paraves a les àrees de servei… Tot tancat, no podies tindre servei, ni res… jo eixia aprovisionat de casa de menjar, pa i de tot. I així anàvem… Desprès paulatinament, el govern espanyol i el francès i altres governs, van autoritzar i van permetre obrir xicotetes àrees de servei o podíem anar al servici, ens proporcionaven cafè o pa per una finestreta. Sempre prenent totes les mesures de seguretat que podien: mascaretes, gel hidroalcohòlic… jo baixava del camió el mínim possible. Baixava del camió, prenia el cafè amb llet, comprava la barra de pa, anava al servei i només pujava hem netejava les mans i poc els braços amb gel. Alhora d’arribar als llocs de descàrrega i de càrrega teníem prohibit l’entrada, però intentàvem fer-ho el millor possible. Ens aproximàvem al moll, obríem les portes sense trencar la cadena de fred i per un foraet entregàvem la documentació i ens descarregaven els vehicles i ens en tornàvem a anar. Un tracte molt fred i amb por. Amb por perquè passaves per llocs que estaven en focus d’infecció.

I tot açò ha canviat alguna cosa de la teua forma de veure la vida?

No, des del meu punt de vista, no. Potser altra gent, psicològicament si,  perquè tinc companys que tenien por perquè tenien família… També es creava una alarma de pànic. Per exemple, un dia estàvem carregant taronja ahí a Carcaixent per al mercat de Brussel·les i el xic que tenia al costat, tenia por,  perquè tenia dona, tenia família li deien que les fronteres estaven tallades, i jo li deia que no, que nosaltres al portar alimentació ens deixaven eixir i en desprès entrar a Espanya. I efectivament, quan entràvem a Espanya als vehicles pesats i més al frigorífics no ens paraven.

I com has pogut compaginar el arribar a casa amb la teua família.

Amb por, amb por perquè tinc un germà que té Càncer, un altre germà que no està bé i el meu pare té 93 anys. Llavors jo quan arribava a casa, els saludava des de la distància, 2 o 3 metres… “Estic bé, esteu bé.” i au. I me n’anava al meu pis. Eixe és el contacte que tenia amb ells perquè tenia por de que els ho passara.

I al principi, que hi havia més incertesa, eixa por com la superaves?

Em feia l’animo que si pare jo, la gent es queda sense menjar. Si la gent no té per a menjar, es moren o arriba el que hi havia una psicosis per l’alimentació i altres productes. Nosaltres som els que ho transportem, hem seguit treballant més. Hui en dia el transport ho meneja tot, perquè hui en dia ningú té estocatge: ni cadenes de supermercats ni grans factories, ningú. Aleshores en 2 o 3 dies que parem nosaltres es para tot.

I com ho has fet per estar al dia amb la normativa quan canviaves d’un país a altre?

Sentit comú. Jo m’agafava a les normes que llegia per les xarxes socials o quan estava a casa m’informava pels telediaris. Quan Espanya va entrar en l’estat d’alarma, França i Bèlgica encara no ho estaven. França a la setmana següent ja va entrar en estat d’alarma i va imposar les mateixes normes que Espanya, i a les dues setmanes les va aplicar Bèlgica. Però ja era sentit comú. Jo sabia que el contacte el mínim i lo justetet. Sempre tens incertesa perquè tu no saps si ara et traus un cafè en llet a la màquina, (perquè els restaurants estaven tots tancats) tu no saps si el botó abans l’havia apretat una altra persona que estava contagiada o no. Si anaves al servei, si tocaves una porta per a entrar… Però a l’altra banda veies que si paraves, molta gent es quedava sense res.

Tens alguna anècdota que contar? Alguna cosa que t’haja impactat durant aquest temps?

Sí! La soledat. Perquè sempre quan passes les grans ciutats tipo Bordeus, Paris Brussel·les… anaves sol. Si Paris en hora punta et costa 3h de passar, ara en 35 minuts la passaves. Perquè anàvem 2 o 3 camions i 2 o 3 cotxes. I al final trobes a faltar que  se te “clave” algun cotxe…

I has pogut treure alguna cosa positiva d’aquesta situació ?.

No personalment seguisc igual. Si que hi haurà gent que ho ha notat, jo no.

I quan et vas enterar què el transport era un dels sectors més afectats pel virus com vas reaccionar? Ja t’ho esperaves?

M’ho esperava, perquè ja et dic: Vas per ahi i no saps si abans ho ha toca una persona que ho tenia o no ho tenia. perquè clar, jo subministrava cadenes de supermercats, llavors jo pujava taronja, però potser venia un italià en pomes de la zona de Trento o venia un amb taronges de Sevilla… o peix de la zona Davon de Marçans...

Estem acabant ja l’entrevista. Voldries de dir alguna cosa més?

Què nosaltres hem estat ahí i érem herois, i després la gent és molt egoista. En el meu àmbit familiar o d’amistats no han tingut por. Però si que hi ha gent, que els deien que no s’acostaren o que se n’anaren a un altra casa. I ara, ja hem passat de ser herois a la normalitat, a ser l’última merda de la cadena (amb perdó de la paraula). Ara ja molestem per la carretera i la gent no es para a pensar que: “si, tu te’n vas de vacances, però jo estic treballant i estic portant-te les coses per a que a tu no et falte la fruita, no et falten el gelats no el falten el medicaments”.

La gent no aprecia… ho aprecia una temporada i ara, ja dic, ja donem pena: “este camió que fa per ací?”. Però si que els agrada anar al supermercat i tindre el producte fresquet, si pot ser d’un dia o dos, o demanar productes per internet… Però per molts productes que demanes, sempre va per la carretera perquè hui per hui, el més ràpid i més eficaç, porta a porta, és el transport per carretera perquè tant per al transport ferroviari, aeri o marítim sempre fa falta un camió per a portar a un magatzem. No totes les vies del tren arriben a un magatzem, tots els ports no arriben a un magatzem, tots el avions no arriben a un magatzem…

 

Deixa un comentari