En combustió

Als voltants del Cinema Paz no es podia fer un pas sense ensopegar amb un faller convenientment intoxicat per a l’ocasió. La Falla de Benirredrà, en la qual el meu pare i els meus dos oncles ocupaven càrrecs altisonants que els van costar temps, diners i disgustos, havia contractat a tres còmics emergents que es feien dir Martes y Trece. Supose que amb aquest cop d’efecte pretenien impressionar a les falles rivals. Eren homes audaços i insensats: tots ells van emprendre negocis que van acabar fracassant, van cometre greus errors familiars i van morir prematurament. És curiós, però només conserve dos records del Cinema Paz: el primer em retrotrau a aquell hall ple de gom a gom de gent que fumava i bevia sense parar abans de l’actuació. Una d’aquelles persones, no recorde qui, em va cremar accidentalment en el front amb el seu cigarret. Record haver plorat molt, era un nen petit i delicat. L’altre record, estranyament, també guarda relació amb el foc, amb un veritablement destructor: la notícia de l’incendi que poc temps després va arrasar per sempre el modern Cinema Paz. Mentre escric aquestes línies crema la Catedral de Notre Dame. Estic tement que d’un moment a un altre el meu cor sucumbesca a una combustió espontània.

Román Falquet

 

És curiós, però mentre es cremava la catedral de Notre Dame, juntament amb un gran sentiment de tristesa em va venir al capdavant la popular pel·lícula de Disney: El geperut de Notre Dame. Encara que de dibuixos animats, crec que va fer que es conegués, almenys per al mi, la meravellosa catedral de Paris. Si no heu vist la pel·lícula no sé a què espereu. En veure l’incendi vaig pensar “pobre Quasimodo, s’ha quedat sense casa”. I pobra catedral de Notre Dame de Paris, les teues gàrgoles ara ploren.

Natalia Planes

 

Mentre es cremava la catedral de Notre Dame, Paco estava a casa veient les imatges per la tele bocabadat. No li ho podia creure. Ell que coneixia bé París i les seues esglésies, sabia el valor que tenia aquesta catedral per a la vida dels parisencs. Immediatament li va venir a la memòria els seus anys d’estudiant viscuts en el no gaire llunyà Barri Llatí. Recordava amb afecte quan s’asseia front Notre Dame a l’altre costat del riu mentre menjava un típic entrepà grec amb els amics, aquests entrepans que aquí a Espanya es diuen turcs.

Li encantava l’arquitectura gòtica, de la qual la catedral de Paris era el màxim exponent. Les imatges de la televisió li van donar una lliçó de vida: tombes i temples solen construir-se per a l’eternitat i, amb el pas del temps, acaben destruint-se igualment. Tot és relatiu en aquest món.

Gonzalo Ortega

Deixa un comentari