De Mani

Diari de reivindicacions

Dissabte 29 de maig de 2021. Arribe a l’estació. Intercanvie uns missatges pel mòbil. Puge al tren i em trobe amb les meues companyes. Contacte de colzes, xoc de punys i mirades que abracen. Estem en la línia 1 de rodalia amb destinació València Nord. Anem de manifestació. Pel WhatsApp ens animen dient que representem a tota la nostra gent i és que, paral·lelament, se celebra el dia de l’orgull boig que us comentarem en la pròxima entrada de notícies, atenció!
Arribem a València, eixim al carrer Xátiva i ens dirigim a la plaça Sant Agustí. Una vegada allí, veig a les altres agrupacions i em fa l’efecte que som pocs i poques. Se sent un altaveu potent que canta cançons reivindicatives sobre la defensa de les pensions.
Cada agrupació porta la seua pancarta, així que decidim ajuntar-nos amb l’Associació de Jubilats i Pensionistes de la Safor. Al cap i a la fi els coneixem, són de la nostra zona i les normes anti-covid ens obliguen a anar darrere d’una pancarta portant màscara, mantindre el distanciament… les mesures habituals que ja coneixem.
Una vegada totes i tots a punt, ens disposem a començar i ara es nota que hi ha molta més gent de la que semblava. Entre crits, cançons i pas lent, els vianants des de la vorera ens miren amb curiositat. Tot són càmeres de fotos, de vídeo i mòbils immortalitzant l’esdeveniment. No podem ser menys.
Encara que el desplaçament és pausat, els nostres arguments són de pes. Seguim avant fins que els meus peus diuen basta. Em retire per a descansar i les meues companyes em segueixen per a no deixar-me només. Quina grata sorpresa.
Al cap d’una estona, els manifestants es paren. No sabem per què. Seran coses de la policia que vigila que vaja tot bé. Així que aprofitem per a tornar amb l’Associació de Jubilats i Pensionistes de la Safor. Ja estem al costat d’aquesta agrupació amb la qual simpatitzem. La nostra conversa segueix en aquests termes:
“Personalment no em sent indignat ni enfadat ni en contra de ningú. Només faig arribar la meua posició al govern i a la societat en general. Crec que defensar les pensions és:
• Ser conscients de la teua feblesa
• Reconéixer el dret a envellir amb dignitat
• Demanar una vida amb un mínim de qualitat
• i molt més.”
Aquesta mani és un agradable passeig sense sobresalts i molt ben canalitzada. Bravo pels organitzadors. La meteorologia ens ha brindat un dia assolellat amb brises suaus i fresques. Els carrers per les quals caminem, reina l’ombra. Quin bé que hem vingut!
Els meus peus una altra vegada diuen basta. Els dic a elles que continuen fins al final i que jo ja atur per hui. Em responen que, com el final és a prop, no mereix seguir i dividir el nostre grup. Així que parem en la plaça del parterre. D’ací a l’estació i de tornada a casa. Hem passat un matí per a recordar, hem defensat els nostres drets, ens hem cansat una mica però, per les vibracions que m’arriben, tots i totes nosaltres hem gaudit.
A la vesprada,tinc una estona per a reflexionar i veure una xarrada d’experts sobre el tema en Youtube. I ara sí, m’indigna que canten la cançó de no hi ha solució. Sí, és cert que les pensions estatals són una cadena entre generacions de manera que les cotitzacions dels joves són per a pagar les pensions dels majors de hui. El dia de demà, aqueixos joves seran vells i rebran a canvi el mateix favor. Certament, és una cadena molt bonica que no s’ha de trencar.
Els experts de la xarrada mantenen la idea que després d’un baby boom aquesta cadena es fa insuportable per als joves i és el que està succeint. No obstant això, note que veuen la vida pel forat de la seua especialitat i no tenen una visió global.
La generació del baby boom va superar a l’anterior en nivell acadèmic. El lògic seria que cobraren més en comparació als seus pares i això alleugeriria aqueix cost a conseqüència del creixement poblacional en la tercera edat. Els deures sembla que estan fets, però alguna cosa falla… serà la precarietat dels salaris dels joves?
 
Alejandro Martínez

Deixa un comentari