Parlament I jornada d`iniciatives d`usuaris en Salut Mental - 24 octubre 2014





Hola, Bon dia a t@ts, sóc Sergi Prats Porta, President d`Öbertament!
El Projecte Col.lectiu Obertament té els seus inicis a l`any 2000 a partir del taller de Creativitat de S.M. de l`àrea 12 a Gandia.
Podem dir que som fills del nou segle. Comencem a soltar pes i ens atrevim a sentir amb l’estímul de la música, l`expressió corporal, la ceràmica, els tapissos, l`escriptura creativa, la fotografia...
Al 2001 construim dos murals coloristes i geomètrics que constituïxen la primera obra colectiva exposada en un espai públic. Es pot vore a la sala d`espera de l`Unitat de Salut Mental de l`Hospital Francesc de Borja de Gandia.
A nivell intern, anem fent colla mitjançant la roda. La roda es el nom que li donem al moment final de cada taller, on ens sentem en cercle per veure`ns les cares, per saber com està l`altre, per no excloure ningú, perquè som iguals sent distints i perquè el cercle intenta comprendre a totes. De fet, ens fa creixer com a grup que te necessitats comunes.
I en eixe cercle va gestant-se la idea de prendre la paraula, de criticar el que no ens agrada i dir el que volem. Comencem a fer-nos concients de “la discapacitat de la societat que no valora les nostres capacitats” (Ana Mª Paris), que te una imatge de nosaltres marginal i distorsionada que volem contribuir a canviar!
El 2003 resultaria revelador per al col.lectiu amb el descobriment de l`eina que esdevindrà el nostre principal identificador : la fotografia.
Eixim de l`armari amb l`exposició fotogràfica: I tu que mires? Nosaltres mirem... Obertament. On plantegem: ...Com ens miren? ...Com volem que ens miren? ...Com mirem nosaltres? Desafiant així l’estigma que amenaça els qui afirmem públicament que hem patit o patim una malatia mental.
Al 2005 encetem el projecte editorial “ObertamentEditors” amb el llibre: “Sentiments: una mirada a través de la imatge i la paraula”.
La necessitat de publicar ens obliga a legalitzar-nos com associació i el 15 de novembre del 2005 quedem registrats en el Registre autonòmic d’associacions com la 1ª associació de persones creatives amb Malaltia Mental.
Realment, a banda de nàixer com una necessitat de prendre finalment la paraula naix del somni utòpic la ment visionària de Salva Muñoz, “una associació de malalts feta per malalts...” Una cooperativa de comunicació (encara que de vegades no parlem molt [....] Eixe era un dels deliris de Salva, i que gràcies a eixos deliris, de vegades, les utopies esdevenen realitats.
Ens definim com a creatius, amb un denominador comú: patir una malaltia mental, però posem l`èmfasi en la condició creativa, entesa com una eina per transformar la realitat, sense negar el dia a dia que suposa la malaltia mental.
I al 2006 amb la vocació de seguir fent-nos visibles, comencem la publicació de l`agenda-guia 2007, que esdevindria la primera d`una sèrie d`agendes anuals imaginades com a galeries d`art itinerant salpebrades amb les nostres reflexions.
Cada any hem pensat que era l'última, sobretot pel difícil finançament, però 9 anys després i amb 12.000 exemplars distribuïts, ací estem, editant i apunt de presentar l`A-Q 2015: “Bogeries Saludables”. Una invitació a deixar lliure la imaginació, a estimular les nostres millors bogeries i somiar un món millor.
Comencem a ser requerits en taules rodones, congressos... A tall d`exemple mencionar que a les jornades de l`AEN-PV en Benicàssim al 2008 coneixem Radio Nikosia i Locos por el teatro, va ser un amor boig a primera vista, bastint així el que seria el moviment de la gent r@ra, un projecte actualment en pausa. En aquest període les assemblees van consolidant-se, les convivències també enforteixen l`associació (això de de cuinar i roncar uneix molt) tot va canyeta, peixet, canyeta, peixet.... i també amb les convivències
I aprox des del 2011 portem en marxa la campanya «Bojos per la vida». Feu-vos en el vostre carnet que acredita que esteu com una cabra.
En el 2012 ens fem veritablement visibles al MUVIM amb l`exposició fotogràfica Funambulistes. Llum i ombres de la malaltia mental. Amb el lema vertebrador que resa: No hi ha equilibri sense desequilibri.
Enguany al 2014 ens toca la loteria i passem a gestionar la Casa de la Natura, un espai envoltat d’un immens jardí a la voreta del riu d`Alcoi, gairebé al centre de la ciutat i només separats per la GRAN PASSAREL.LA.
En el grup hi ha una evolució, augmenta la consciència social, la presència en actes reivindicatius, treballem la des estigmatització fent nostra la màxima de Pau: [CONTRA L`ESTIGMA L`ESTIMA] que implica un mirar-se,renoonéixer-nos i autoajudar-nos de manere grupal.
Faltaríem a la veritat si no diguérem que aquest procés no ha estat un camí de roses. I és que algú va dir que les dificultats preparen la gent ordinària per a situacions extraordinàries. P.ex. la producció de l`agenda ens ha suposat una gran càrrega d`estrés que, finalment, estem aprenent a gestionar. O que també existeix una dificultat en les persones que s`incorporen al CÖ. Aquestos venen derivats pel seu psiquiatre i no saben bé que van a trobar-se. Eixe desconeixement provoca una certa dificultat en la integració fins que el contacte i les accions grupals acaben fent-los sentir-se part del projecte i, fins i tot, amics.
Però nosaltres, a pesar de tot, hem fet de la “misèria virtut”.... i el Col.lectiu Obertament es avui un recurs terapèutic més de la xarxa assistencial de la comarca.
En aquests moments estem canviant el funcionament de les assemblees per fer-les més interessants. De fet, estem treballant en un concepte revolucionari: les assemblees 0,0 [sense terapeutes].

Voldria reprendre la qüestíó de les Jornades de l`AEN-PV a Benicàssim:

ÉS POSSIBLE UN MOVIMENT D`USUARI@S AL PAÍS VALENCIÀ?


A la vista de la imatge sembla que els usuaris restem atrapats en una mena d`hamaca comfortable esperant a vore-les vindre. És clar que per explicar algunes de les raons d`aquest «passotisme» hem de posar sobre la taula una sèrie de reflexions:

Factors externs: el que hi ha fora.
Històricament, a les persones diagnosticades de Malaltia Mental Greu se`ns ha negat la veu i per tant no participàvem a la presa de decisions quan acudíem als serveis de Salut Mental. A més a més, continuem en risc d`exclusió social a totes les facetes de la nostra vida.
Aquest desapoderament opera a molts nivells:
-. A nivell social, l`estigma està sempre present i existeixen molts entrebancs per a un accés ple al treball i altres activitats socials.
-. Respecte els serveis, els usuaris estem pobrament informats, no se`ns consulta o no som tractats de manera adequada.
-. De vegades, professionals i familiars consideren que als usuaris ens manca capacitat de decisió. Freqüentment s`adopta una postura paternalista limitant decisions que els usuaris podem prendre.
-. Encara existeixen professionals que ens etiqueten com a incurables o crònics i, al mateix temps, pretenen que fem canvis a la nostra vida, sense tenir en compte la gran desesperança que eixes etiquetes comporten.
-. Moltes vegades els usuaris esdevenim historials mèdics informatitzats I no històries vives compartides amb el professional (miren primer l`ordinador abans que la persona i algunes vegades ni la miren).
-. Sovint els professionals es queixen que els usuaris tenim poques habilitats i sembla que no aprenem. Però això es degut a que ells consideren importants capacitats que no coincideixen amb les prioritats dels propis usuaris. P.ex. És com si el professional s`entestara en que jo pintara margarites quan a mi el que se`m dóna bé és tocar la flauta travessera.
Factors interns: la processó va per dins:
-. Individualment el fet d`haver experimentat problemes de SM pot tenir efectes perniciosos en els sentiments d`identitat i autoestima, provocant l’auto estigma.
-. El efectes secundaris en la mediació que moltes vegades potencien la anhedonia. No, no és una planta... és la falta de desig i empenta per a fer coses.
La por a generar un stress que ens provoque una recaiguda.
Perquè associar-nos?
Estar inclòs a la societat on es viu és molt important. Jo entenc l’associacionisme com una manera de fer grup per intentar transformar la realitat. I una manera de fer-ho és organitzar accions, reflexionades prèviament, per millorar la qualitat de vida de les persones amb malaltia mental. Així és com funcionem a Obertament de manera assamblearia tots els dimecres.
1-. Associar-nos també és important per participar activament en la gestió de la nostra malaltia.
2-. Associar-se està relacionat amb el compartir experiències i connectar amb els altres, és a dir, no sentir-se sòl. I això és el que el que intentem fer al col.lectiu ajudar-nos i entendre`ns en eixe procés.
3-. El moviment d`autoajuda entre usuaris és part d`un moviment més ampli de drets bàsics.
4-. Associar-se també implica, moltes vegades, passar del secretisme a la transparència. Les persones normalment ocultem el diagnòstic i això ens fa pagar un preu molt alt consistent en la minva de l`autoestima i la por a ser descoberts. Així a les persones que “eixim de l`armari” ens millora l`autoconfiança.
5.- Associar-se també ajuda a entendre que el creixement i el canvi no acaben mai i ni tan sols comencen del no res. Ningú arriba a un últim esglaó en el que no puga créixer més o fer un canvi possible. Açò és com la utopia, amiga nostra, que sempre va una passa per davant.
6 -. Estem farts de la imatge estereotipada associada a la marginalitat i violència que es té de nosaltres. Imatge altament reforçada pel mitans de comunicació i que gran part de la societat la fa com seua. Associar-nos és una altra manera de fer-nos més visibles i combatir això.
I sempre hi ha espai per a l`esperança, perquè una persona esperançada creu en la possibilitat que el futur canvie i millore. Gràcies al nostre esforç i treball, almenys la mirada dels professionals està canviant des del paternalisme a una mirada més d`igual a igual, de fet notem que ja comencen a tenir en compte les nostres observacions i la nostra experiència.
És molt important per a tota la societat, usuaris inclosos, reconéixer i acceptar que els problemes de salut mental són una font d`aprenentatge, creixement i desenvolupament. Així que quan creixem com a persones en capacitats i habilitats la malaltia perd protagonisme. ningú som només la nostra dificultat.
I com a mostra, un botó: en paraules de la companya Francesca:
El C O. Ha fet progressivament que eixira de mi mateixa. Em relacione millor, tinc menys ansietat i angoixa. O. m`ha fet recuperar el somriure i crec que és una associació molt competent per fer que el mal@t mire la seua malaltia amb normalitat.
És a dir, qui no està “bargeot”?
VISCA LA UTOPIA I VISCA LA BOGERIA PER LA VIDA.
I Perquè no dir-ho també, ens ho passem molt bé.


bonus track: NO TE RINDAS, AÚN ESTAS A TIEMPO DE ALCANZAR Y COMENZAR DE NUEVO, ACEPTAR TUS SOMBRAS, ENTERRAR TUS MIEDOS, LIBERAR EL LASTRE, RETOMAR EL VUELO. [...] ABRIR LAS PUERTAS, QUITAR LOS CERROJOS, ABANDONAR LAS MURALLAS QUE TE PROTEGIERON. VIVIR LA VIDA Y ACEPTAR EL RETO.

MARIO BENEDETTI