Crònica del viatge al Molino Galan en Alboratxe.


     Plens d`il.lusió ens dirigirem cap a Alborache. Peró quan arribarem a Favara alguna “mente preclara” va suggerir que retallarem per l´interior en direcció a Corbera. El resultat va ser una ruta turística Corbera-Llaurí Llaurí-Corbera i finalment vam tornar a la circumvalació de Sueca i ens dirigirem cap a València.
     Ferem parada i fonda a Torrent a un bar on els entrepans eren tan grans com un Sant Cristòfol. Una vegada haviem satisfet els nostres estomacs reprenerem el camí cap Alborache. Però no van acabar ahí les nostres desventures i els nostres rifirafes amb el GPS del mòbil de Pepe. Un cop a prop de Bunyol ens vam passar l`eixida, afortunadament quan ens vam adonar vam trobar un canvi de sentit.
     Arribats a Alboratxe i després de pegar un parell de voltes a la rotonda del principi del poble paràrem i tornarem a eixir i després del desviament cap a un camí rural i un alberg juvenil, finalment arribarem al Molino Galán. El lloc era una passada, amb ingent quantitats de feina de restauració disposava en les seues estances de diversos apartaments on anarem distribuint-nos. I a les zones comunes, un futbolí, una taula de billar i una tauleta de ping-pong... Les taules on vam menjar estaven al costat mateix del riu dins d`una mena de cobert fet amb fusta. I la cuïna era immensa, com eixes cuines de les sèries americanes. Eixes on es reuneix la família i el desdejuni que la dedicada mare ha preparat alçant-se a a les 4 de la matinada és a base de cereals, ous ferrats, suc de taronja, coquetes amb melmelada de nabius (aràndanos pals de la LOGSE)... arriba el cap de família i agafa una simple torrada mentre besa la dona i li diu: - Carinyo, huí he d`acudir prompte a la oficina que venen els inversors d`Ohio. Els xiquets se`n van a l`institut havent menjat una misèria prometent que dinaran a l`institut i es deixen a la mare amb tota l`animalada de menjar somrient i diguent: - Algun dia em tornareu boja, je,je...
     El riu era ple d`ànecs que corretejaven tranquilament pel lloc. A més hi havien tres canoes menudes que van fer la delícia del respetable que van poder passetjar pel riu.
     Un altre dels llocs d`obligada visita va ser la piscina, amb uns perillosos taulells altament lliscants però, no obstant això, ens va permetre refrescar-nos la major part del temps. També hi hagué espai per practicar el senderisme i alguns van fer la Ruta del Molins, típica d`aquell paratge.
     Capítol a banda mereix l`assumpte de la intendència. Abundant i variada. No ens vam privar de res. El primer dinar composat per macarrons suficients per alimentar un regiment i per al sopar bollit amb un poc de pernil i formatge. L`endemà dinarem una fantàstica “torrà” de xulles, embotit i creilles a la brasa. I per la nit, aprofitant el forn de llenya cuinàrem unes pizzes. Val a dir que algú a la qual protegirem el seu anonimat i l`anomerarem de manera aleatòria: T. Bé, T gairebé es crema el cabell degut a una flamerada del forn traidor. I és que T tenia la negra perquè també va caure al riu i es va omplir tota de tarquim. Algú li degue llençar una maldició de gitana o alguna cosa semblant.
     I la estança no haguera estat la mateixa sense el xicotet cub-altaveu de Lluís que ens va amenitzar les estones i a pesar del seu xicotet tamany tenia una acústica impressionant. També va haver un petit grup que es va dedicar a tunejar camisetes i va deixar lliure la seua veneta artística mitjançant el pinzells i rotuladors.
L´última nit jugarem a les pel.lícules on varem fer palés les nostres habilitats gestuals que ens van proporcionar moments de rialles inoblidables.

El Presi.